La dictadura de la bellesa i el “feeling”

La dictadura de la bellesa i el feeling
Què és la bellesa humana? Sempre ens hem regit pels mateixos cànons? Per què, en termes generals, ens costa saber envellir? Per què a les persones amb bellesa se’ls obren més portes? Per què un infant que és bonic rep més atencions que un que no ho sigui tant? Per què hi ha tantes persones que no se senten bé amb els seus cossos? Per què els trastorns alimentaris afecten cada vegada a més persones?
 
Ens hem parat a pensar com és que tots estem programats per no acabar d’aprovar com és el nostre aspecte físic? Sí, segurament la publicitat n’és la principal responsable, pel fet de seguir oferint-nos allò que volem consumir. Però, és clar, la publicitat persegueix, en termes econòmics, precisament això: mostrar el que la gent vol veure... Vist així, estem en una espècie de cercle viciós del qual és impossible sortir-ne? I una vegada més, la resposta la té la sobrecarregada i infravalorada educació. Cal educar als nostres infants i reeducar als grans per tenir una visió crítica sobre tot el material audiovisual que consumim i, de mica en mica, anar eixamplant la visió tant estreta que sovint tenim sobre què és la bellesa humana. 
 
La bellesa humana ha d’anar més enllà d’unes mides, d’uns trets facials, d’una alçada i d’un pes, d’una franja d’edat, dels pigments corporals, el color dels cabells o els ulls... La bellesa és i ha de ser vista com un conjunt. Perquè la bellesa física és efímera però la bellesa en majúscules, la que valora a la persona en la seva globalitat, no només no desapareix sinó que pot créixer amb el temps. L’experiència ens fa més savis i la saviesa també és bellesa. I no hi ha connexió més forta que la que se sustenta amb elements que no són caducs, aspectes que no es veuen a simple vista i que conformen tot allò que una persona realment és.
 
Sovint caiem en l’error de reduir el “feeling” a la bellesa merament física i, automàticament, ens apropem a persones que o bé ens poden rebutjar o bé poden tenir poc a oferir-nos o, fins i tot, poden no despertar-nos aquesta connexió afectiva sexual, de fórmula desconeguda. De la mateixa manera, ens allunyem de persones amb les quals podríem establir una connexió molt i molt profunda, només perquè algun element físic no s’adapta a les nostres expectatives, sovint basades en perjudicis socials: l’home ha de ser més alt que la dona, la dona ha de ser més jove que l’home, l’home ha de ser fort, la dona femenina, algun quilet de més no és benvingut, els calbs millor que no... 
 
Aleshores, com podem sortir d’aquesta dictadura de la bellesa i obrir-nos a connectar amb la bellesa real de les persones, que sovint és la que no es veu a simple vista? Hem intentat resumir-ho així:
 
1) Acceptar-nos i estimar-nos a nosaltres mateixos pel que som en conjunt, per fora i per dins. Posar de relleu allò que considerem que tenim bonic i relativitzar allò que no ens agrada tant. Aquest punt no està renyit amb cuidar-nos per sentir-nos millor amb nosaltres mateixos, evidentment.
 
2) Revisar què entenem per bellesa. Uns ulls bonics no sempre han de ser grans, poden ser petits i expressius; uns llavis sensuals no sempre han de ser carnosos, poden ser petits i dolços; unes mans atractives no sempre han de ser grans i estilitzades, poden ser petites i suaus...
 
3) Ser realistes, rebaixar expectatives. El model o la model del cartell publicitari no és una opció. Pretendre que les arrugues no facin acte de presència a partir de certa edat, rebutjar sistemàticament les canes i les calvícies, tampoc... No confonguem aquesta rebaixa d'expectatives amb estar amb algú que no ens resulti atractiu. Té a veure amb trobar l'atractiu a algú perquè ens hem obert a descobrir a aquesta persona en la seva globalitat i al marge dels perjudicis que poguem tenir.  

4) Valorar a les persones per com ens sentim amb elles. La connexió o feeling rarament apareix a primera vista. Cal apropar-se, olorar-se, tocar-se, sentir-se...

5) Dedicar un temps i un esforç per establir el vincle. Tota relació requereix de la formació d’un vincle i aquest vincle no es crea ni de manera immediata ni sense un esforç. Aquest “esforç” no té a veure amb obligar-se, sinó amb obrir-se a l’altre/a. Té a veure amb donar el millor d’un mateix/a, amb escoltar, interessar-se per l’altre/a, compartir... I tot això suposa obrir-se a comunicar-se, part imprescindible de les relacions humanes que avui en dia estem sacrificant a base de Whatsapps i emoticones... Però aquest ja seria un altre tema...
 
Per acabar, volem convidar-te a conèixer el nostre mètode. Consta de cinc passos ben senzills que trobaràs aquí
 
Si t’ha agradat, comparteix, si us plau.