Buscar parella: una oportunitat d’aprenentatge

Buscar parella: una oportunitat d’aprenentatge
Aquest article va dirigit a aquelles persones que no tenen parella i en volen tenir. Les que no en tenen i no la desitgen poden escrutar altres camins d’aprenentatge; si volen, és clar. Dit això, començarem per reflexionar entorn de dues falses creences que lluny d’apropar-nos a l’objectiu de trobar parella ens n’allunyen:
 
1) L’amor arriba quan ha d’arribar. O no... Encara que resulti obvi, si esperem que l’amor de la nostra vida ens toqui el timbre de casa, el més probable és que això no arribi a passar mai i, no obstant, moltes persones es repeteixen aquesta idea com un “mantra” que no només no els fa avançar sinó que els exonera de la responsabilitat de fer els canvis necessaris per arribar a l’objectiu de conèixer a algú interessant.
 
2) Vull a algú que m’estimi i m’accepti tal i com sóc. Aquesta afirmació, igual que l’anterior, ens allunya de trobar parella i també va en contra del canvi entès com a creixement personal i millora constant. Emprar l’afirmació que ens ocupa ens situa en l’immobilisme, en la famosa frase de “Yo soy así y nunca cambiaré” de la coneguda Alaska.
 
 
Ni l’amor arriba sol, ni per casualitat ni per acceptar-nos amb gaires aspectes per corregir. Per sort, hem deixat molt enrere aquells temps en què les persones, força homogeneïtzades per cert, es casaven de manera pactada i sense considerar què s’aportarien l’una a l’altra. Per sort, avui en dia les relacions ja no han de ser per a tota la vida obligatòriament i, per sort, les persones gaudim d’una educació universal que ens fa més o menys lliures, com a mínim de pensament, i podem escollir com volem ser i de quin tipus de persones ens volem rodejar. Però tot i així, ens costa adonar-nos que si les coses no ens surten com voldríem, hem de començar per veure quins canvis ens poden aproximar als nostres objectius. Dit d’una altra manera, si fem les coses d’una determinada manera i no aconseguim el que desitgem, hem de revisar en què podem millorar, què convé que fem diferent. I és en la línia de fer aquest seguit de canvis que a continuació recollim unes quantes pinzellades que poden servir per a la reflexió:
 
1) Comprova si ofereixes el que exigeixes. Tots volem tenir al costat a persones alegres, constructives, comunicatives, empàtiques, flexibles... I la pregunta seria: Jo sóc així? Ofereixo això als demés? També donem importància al físic, com és natural. Però ens hem parat a pensar que si no ens agradem a nosaltres mateixos probablement tampoc agradarem als demés? És molt contundent però no menys cert. L’acceptació d’un mateix no passa per “deixar-se anar”. L’acceptació d’un mateix consisteix en cuidar el nostre cos per tal que, respectant-ne la seva morfologia, estigui sa, preparat per gaudir; cuidar-lo per tal que ens agradi a nosaltres i, per extensió, a la nostra possible parella.
 
2) Avalua com penses. Som el que pensem però podem canviar el que pensem tantes vegades com sigui necessari fins que allò que pensem ens aporti benestar. El benestar ens l’aportaran aquells pensaments gestats des de l’optimisme, l’entusiasme, la il•lusió.., en detriment de la por i la desconfiança.
 
3) Ets prou generós/a? L’amor és generositat, altruisme. Comencem, doncs, per donar. Tot procés de seducció és això, un procés. Si ens sentim atrets per una persona és molt millor posar la nostra energia en seduir-la que en comprovar si ja l’hem seduïda. A vegades volem córrer massa, saber si l’enamorament s’ha produït o no, mesurar el grau de compromís de l’altre/a... Què hi guanyem fent això? Generalment res. Allunyar a la persona que de sobte deixa de sentir-se seduïda i passa a sentir-se avaluada, pressionada... Amb això no volem dir que les relacions hagin de ser desiguals, evidentment. Arriba un moment en què hi ha d’haver un equilibri entre el que es dona i el que es rep. Un equilibri al que sovint no s’arriba perquè no s’ha estat prou generós d’entrada i les nostres inseguretats n’han fet de les seves...
 
4) Com vius els “fracassos”? Els americans entenen el fracàs com un èxit, perquè el consideren un intent determinat cap a aconseguir un objectiu. Per poder viure els fracassos des d’aquesta òptica, convé que ens exigim analitzar on hem fallat i que ens proposem aprendre alguna cosa nova. Cada relació que s’acaba ens l’hem de prendre com una oportunitat per aprendre i si ho fem així estarem més a prop de la relació anhelada. Dit d’una altra manera, es tracta de no considerar-nos víctimes (“Per què m’ha passat a mi?”) i llepar-nos les ferides sense fer canvis, sinó tot el contrari.
 
5) Saps expressar / gestionar les teves emocions? La majoria dels conflictes, tant interns com en relació amb els demés, s’esdevenen per la manca d’habilitats intrapersonals i interpersonals. Tenim a un “click” tot el coneixement existent i en sabem molt sobre procediments (com fer coses) però anem una mica més peixos en autoconeixement i en habilitats socials. Si prenem consciència de que tenim mancances en aquest àmbit, l’ajuda psicològica és més que recomanable perquè per molt que sapiguem i sapiguem fer, si no “som” no ens sentim feliços i si no ens sentim feliços no podem atraure relacions positives, constructives,..
 
Ja per acabar, una darrera reflexió: tenir parella és com la felicitat: no ha de ser un destí sinó un camí, com deia Gandhi; però en qualsevol cas un camí en el que no sempre s’hi trobi les mateixes pedres sinó en el qual hi anem plantant flors, com va apuntar la poetessa Cora Coralina.
 

I ara, et convidem a conèixer el nostre mètode. Consta de cinc passos ben senzills que trobaràs aquí 

Si t’ha agradat, comparteix, si us plau.